Juny de 2003, Ciutat de Mèxic. Cloenda del Congrés Internacional de PEN a Ciutat de Mèxic, sopar de gala a la Plaza del Zócalo, a l’ajuntament de la capital. En el moment de les postres, discursos i lectura de poemes. Primer van ser tres poetes estrangers, llegint en la seva llengua materna i tot seguit traduïts a l’anglès. I després tres poetes de llengües indígenes mexicanes. Jo havia passat amb els escriptors indígenes els dies del congrés, parlant dels reptes que tenien i de com integrar les seves literatures al gran diàleg de les literatures que és PEN Internacional. Aquella nit, la primera en llegir els seus versos va ser la poeta maia Enriqueta Lúnez: va llegir el poema en llengua tsotsil, tot seguit la traducció en castellà, i ja està. Se’n tornava al seu lloc. És a dir: els delegats del món sencer, que havien escoltat poetes europeus, africans i asiàtics traduïts a l’anglès, no podien entendre el poema de la poeta maia perquè als organitzadors se’ls havia escapat que també calia traduir-los a l’anglès. De fet, l’Enriqueta i els altres poetes indígenes ja m’ho havien dit a taula durant el sopar: “Al final llegirem nosaltres, sempre passa el mateix: som les caderneres. Els agrada molt sentir com refilem.” Ara ho entenia: no estava previst que el que diguessin ells fos entès pels assistents, només que se sentís el so de la llengua indígena. Se’m va disparar una molla interior, vaig pujar d’un salt a l’escenari, vaig agafar el poema Vayijel que acabava de llegir Enriqueta, em vaig adreçar a tots els assistents al congrés i vaig improvisar la traducció del poema a l’anglès a partir del castellà. I llavors va passar: en el moment que ho acabava de llegir, a la taula de la presidència es va aixecar algú que jo no coneixia i que em mirava als ulls, fixament. Va marxar de la sala. Caminant a poc a poc, ostensiblement. Després em van dir qui era aquell intellectual que se les donava de liberal i que va voler que tothom sabés que ell no estava d’acord que els poetes maies també fossin traduïts a l’anglès, que se’ls donés la benvinguda com un més al nostre diàleg. Que fossin part de l’estimada Babel del PEN.

És el nostre privilegi: la nostra internacionalitat potser sigui vulnerable, però és flexible i acollidora. El nostre mapamundi no és pas fix: és variable. Benviguts al PEN els escriptors maies, els zapoteques, els nàhuatls, els innuit, els ojibway, els maputxes, els quítxues, els aimares, i els adivasis de l’anomenat “tribal belt” de l’Índia, els aborígens australians i els maorís i... i els kurds.

Juny de 2005, Diyarbakir: primera trobada internacional del PEN sobre Drets Lingüístics a Diyarbakir. Les sessions són en traducció simultània kurd-turc-anglès. Em diuen que és la primera vegada que en aquesta ciutat es fa una sessió on s’integri la llengua kurda com una llengua de diàleg internacional. També és, per a mi, la primera vegada que una sessió que organitzo al PEN té el raríssim privilegi de ser interrompuda pel vol rasant dels avions de combat de l’exèrcit que trenquen la barrera del so al nostre damunt. Estem avisats. Tretze anys després recordaré nítidament aquells vols rasants i el seu tro eixordador, quan veuré com, després que l’alcalde de Diyarbakir fos detingut i empresonat (com tantíssims alcaldes electes del partit dels kurds HDP), uns operaris enfilats en bastides arrenquen de la façana de l’ajuntament les lletres que deien només això: Ajuntament de Diyarbakir —però ho deien en la llengua dels ciutadans kurds.

Setembre de 2019, Londres. Cada dia, quan sec a la meva taula a l’oficina del PEN, miro el rostre d’Ilham Tohti. I ell em mira, bondadós des del cartell que el PEN va fer per reclamar la seva llibertat. Tohti és condemnat a presó de per vida per defensar la llengua uigur i per buscar una entesa pacífica entre els uigurs i les autoritats xineses. El miro i penso en els més de dos milions de conciutadans seus que malviuen en camps de “reeducació.” Dos milions: tanta crueltat, tantes vides escapçades... ¿Com s’entén l’excepció xinesa, per què les notícies d’aquests camps de concentració no obren cada dia els nostres telenotícies? Avui obro l’ordinador i tinc la petició d’Elnaz Baghlanianperquè escrigui un article per PEN/Opp sobre la llengua materna. L’Elnaz, que té per llengua materna el persa (els seus pares no van deixar en cap moment que deixés de ser la llengua de casa) i que dirigeix la revista en suec, en anglès —i en les llengües maternes dels articulistes. L’Elnaz que segueix ben bé la proposta que Amin Maalouf va fer al Congrés Internacional del PEN del 2007 a Trömso, com a model lingüístic: que tothom pugui viure el seu món en tres llengües! Quines? La materna, l’anglès i una tercera llengua triada lliurement (o rebuda en el país d’adopció).

Llegeixo l’e-mail amb la petició d’article de l’Elnaz, miro als ulls l’Ilham Tohti i penso que defensar la llengua materna, sovint, vol dir resistir a aquells que volen, ras i curt, esborrar-la. Que deixi de parlar-se. Que es perdi per sempre més. Pot ser una mirada dura d’algú que s’aixeca i abandona una conversa. Pot ser un exèrcit que agredeix, una administració que empresona càrrecs electes a Turquia —o que a la Xina tanca multituds en camps anomenats de reeducació. Nosaltres, escriptors i activistes en defensa de totes les llengües i les literatures, de totes sense excepció, ¿com hem de definir, per defensar-la millor, la llengua materna?

Juny de 1995, Gandia, al País Valencià. El comitè científic de la Declaració Universal de Drets Lingüístics presenta el fruit d’un any de treballs. Ja portem sis o set esborranys del text de la Declaració, hem rebut centenar de pàgines de propostes de les entitats de la nostra xarxa: el Consell Mundial dels Pobles Indígenes, l’Institut de la Llengua Aimara, la Comissió de la Llengua Maorí, la casa UNESCO de Burundi, l’Institut Kurd de París i així fins a seixanta organitzacions de defensa dels drets lingüístics, a més a més de centres PEN del món sencer. I estem d’acord. El subjecte del dret lingüístic és cada persona, evidentment, que té la seva llengua materna. Però hi ha també un subjecte collectiu del dret lingüístic: és un grup humà qui té el dret, qui el pot reclamar i exercir. Com l’anomenarem, aquest subjecte collectiu? És la nació? És el poble? El poble kurd, aimara, maia, inuit...? La nació maputxe, quítxua, tibetana, maorí? Hem arribat a un consens, el fem públic aquí a Gandia i decidim que serà el primer article de la nostra declaració: l’anomenarem comunitat lingüística.

Maig del 2019, San Cristóbal de las Casas, a Chiapas. Acte inaugural de l’encontre “Escriure el Futur en Llengües Indígenes”, organitzat pel Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional junt amb la UNESCO, l’Institut Nacional de Llengües Indígenes de Mèxic i la Universitat de les Ciències i les Arts de Chiapas. Parla Enriqueta Lúnez, que ara és Directora de la Casa de la Cultura de San Juan Chamula, i ho fa en llengua tsotil. Vaja, d’entrada no parla ben bé —perquè abans d’aconseguir parlar, plora. Anit va morir un ancià, un dels últimes quatre parlants d’una llengua del món: «Bon dia a tots —diu l’Enriqueta—. Perdonin aquestes llàgrimes. El que acabo de dir en la meva llengua (que no és la meva primera llengua, és la meva segona llengua, perquè primer vaig aprendre l’espanyol) ho dic amb tant de sentiment perquè anit vaig llegir, amb tristor, que una de les quatre persones parlants de kiliwa ha mort. És la historia de moltes llengües, és el que ara els toca viure: desaparèixer. Jo sé que la meva llengua és també en aquest procés. Per la discriminació, per la falta d’atenció de les institucions culturals, educatives, culturals, però també per una falta de valorització per part nostra de les llengües. Jo vaig aprendre el tsotsil amb sis anys. M’hauria agradat aprendre’l abans, per poder comunicar-me al cent per cent amb els meus avis. I no és que no ho faci ara, al contrari, fins i tot m’aventuro a escriure’l, el tsotsil. Però també m’agradaria que tots els que reneguen de les seves llengües, de les seves arrels, dels seus avis, hi tornessin. Perquè és necessari. No hi ha altra manera d’estar en contacte amb la gent, amb la nostra historia, amb aquella memòria històrica que cada cultura, cada poble, cada llengua té i conserva en el cúmul d’històries que un idioma ens regala. Avui no he pogut aturar les meves llàgrimes perquè anit vaig llegir aquella noticia i vaig recordar el meu avi.» Jo sec a la platea del teatre Daniel Zebaldúa de San Cristóbal en ple acte inaugural i escolto bé el que Enriqueta acaba de dir: “la mevallengua no és la meva primera llengua, és la meva segona llengua, perquè primer vaig aprendre l’espanyol.” Quina és doncs la llengua materna: la que vas parlar amb la mare? O la dels avis? I aquest pensament em transporta a un altre moment més de cinquanta anys enrere, a la meva infantesa a Barcelona.

Barcelona, juny de 1968: tinc cinc anys, dinem a taula amb els meus pares i el meu germanet, i tant la mare com el pare em parlen en català. És la llengua en què també em parlen la iaia, la senyora Maria, els meus avis paterns i l’oncle Enric, tothom a la meva família em parla en català. Però al meu germà, al Quico, a taula, mentre dinem, els meus pares li parlen en castellà. Per què? Fóra llarg d’explicar, caldria parlar llargament de la historia de la meva família i la del meu país, que va sofrir una cruel dictadura feixista que intentà amb tots els mitjans a l’abast esborrar la llengua catalana. Però això ens duria massa lluny, aquí només m’interessa preguntar-me: quan una mare parla una llengua a un germà i una altra llengua a l’altre, quina és la llengua materna?

6 de juny de 1996, paranimf de la Universitat de Barcelona. El Congrés Mundial de Dret Lingüístics comença amb la lectura de la Declaració Universal:

«Article 1

1. Aquesta Declaració entén com a comunitat lingüísticatota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. Amb la denominació de llengua pròpia d’un territori es fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai.

2. Aquesta Declaració parteix del principi que els drets lingüísticssón alhora individuals i collectius, i adopta com a referent de la plenitud dels drets lingüísticsel cas d’una comunitat lingüística històrica en el seu espai territorial, entès aquest no solament com a àrea geogràfica on viu aquesta comunitat, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua. (...)

3. Als efectes d’aquesta Declaració, s’entén que es troben també al seu propi territori i pertanyen a una comunitat lingüística les collectivitats que:

i. es troben separades del gruix de la seva comunitat per fronteres polítiques o administratives;

ii. estan assentades històricament en un espai geogràfic reduït, envoltat pels membres d’altres comunitats lingüístiques; o

iii. estan assentades en un espai geogràfic compartit amb els membres d’altres comunitats lingüístiques d’historicitat similar. »

La redacció de la Declaració Universal de Drets Lingüístics va ser un esforç collectiu a escola global: vam definir uns drets lingüístics equitatius. Tota comunitat lingüística té els seus drets, sense excepció. Independentment del seu estatus polític o administratiu. Independentment que els que històricament l’hagin subordinat diguin que aquella llengua no és prou codificada, o que no té prou parlants per considerar que té tots els drets. Independentment que sigui oficial o no al seu territori, que sigui majoritària o minoritària, que l’anomenin “moderna” o “arcaica”.

San Cristóbal de las Casas, maig del 2019. L’intellectual maputxe xilè Pedro Cayuqueo proposa a tots els parlants de l’encontre “Escriure el futur en llengües indígenes” que participem a una nova ofensiva cultural indígena. Ell vol una ofensiva amable, radical, atractiva, seductora, una ofensiva dels somriures que convidi a tots els ciutadans del territori maputxe, del territori maia o del territori inuit, a tots sense excepció, que es deixin acollir per les llengües indígenes. Que les aprenguin a les escoles. Que n’escoltin les cançons. Que les sentin a les ràdios generalistes. Que se les trobin als programes de televisió, subtitulades. Al debat que segueix, Maialen Sobrino, representant de la cooperació internacional basca Garabide, explica que comença a haver-hi bones pràctiques que poden ser un referent: ells han fet l’aposta perquè escoles en llengua maia de Guatemala tinguin el màxim prestigi, que formin els estudiants que millors resultats obtenen a les proves, i ja poden dir que és un sistema exitós perquè la població “blanca”, que no ha parlat mai en llengua maia, comença a portar els fills a aquelles escoles. Els escolto i penso: com podria PEN recolzar una nova ofensiva cultura de les llengües indígenes? D’entrada, em dic, incloent les comunitats indígenes dintre de PEN Internacional perquè tots participem exactament en aquest debat i que el posem al centre de la nostra organització. Perquè tenim els instruments per fer-ho: ara fa dos anys, PEN Internacional va participar molt activament en la redacció, aprovació i proclamació del Protocol de Donostia per a la Salvaguarda dels Drets Lingüístics, que defineix de manera específica una agenda perquè cada comunitat camini cap a la plenitud dels seus drets lingüístics.

Tota comunitat lingüística ha de reclamar que es respectin els seus drets lingüístics independentment dels condicions històriques que l’hagin condicionat. La meva condició històrica, la dels catalans, inclou un llarg exili. I qui diu exili diu traducció. Després de la Guerra Civil Espanyola, més de mig milió d’exiliats republicans, fugitius del feixisme, es van escampar pel món. La meva iaia sempre em parlava dels seus dos germans, exiliats a l’Argentina. I també vaig tenir la sort de conèixer els que, tot i que haguessin pogut quedar-se a l’exili, van decidir tornar al desert cultural franquista, a la literatura catalana en la clandestinitat. El meu professor de literatura al batxillerat va ser Jordi Sarsanedas, que anys abans havia deixat la seva feina a la universitat de Glasgow per tornar a Barcelona a ensenyar a nois com jo. La llengua materna, la llengua que en diem pròpia depèn de manera fonamental dels drets col·lectius, necessita com l’aigua ser present a l’ensenyament. Va ser el meu privilegi: el mestre tornà de l’exili per fer-me estimar la literatura catalana i també la francesa. M’ensenyà alhora que la meva era una llengua literària europea amb una riquíssima tradició i que era una llengua vivent en el joc de la traducció. Encara veig els seus dits tacats de guix blanc i, a la pissarra, totes les equivalències i diferències entre la manera com els francesos i els catalans anomenem l’alzina, l’alzina surera, el roure de fulla gran i el de fulla petita... Molts dels veterans del PEN reconeixeran Sarsanedas: va ser president del Centre Català del PEN del 1983 al 2001, participà a moltíssims congressos i va presidir junt amb Giorgy Könrad el Congrés Internacional del PEN de Barcelona el 1992.

Setembre del 2006: Jordi Sarsanedas acaba de morir mort. He anat al seu funeral. Durant la litúrgia, he llegit el salm. De tornada a casa, escric aquest poema:

Baula

a Jordi Sarsanedas

Hi ha un moment que s’esdevé a la impensada
el gest de donació. Em vas donar la llengua.
El testimoni. No et sabré dir on
—a escola? als Mites? al teu Glasgow?—
ni tampoc no vull escollir,
entre els tretze anys
d’ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu
que me’ls dictava al cor, i aquest moment de glòria
al funeral de Sant Gervasi
amb Barcelona als peus
i tota la memòria del teu viure
planant per la ciutat
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta,
i gràcies per la llum de les paraules
que va teixint l’ordit dels meus carrers
adés quadriculats, adés revessos.

Entre la teva primera irrupció
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat,
entre l’origen i la fi no escolliré
en quin moment, quina mirada
quin silenci, quin crit
—“La veu ha de ser digna!”—,
quin dia em vas donar la llengua,
la meva
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest
de traduir-se i traduir.
Això vaig rebre.
I avui vull aturar-te i mirar-te
i fer-te meu per sempre en aquest gest
fundacional i d’una extrema humilitat,
baula d’una antiquíssima cadena
de gràcia acumulada
que m’obre els braços,
m’abraça i em permet
obrir-los al futur
mirant enrere.
Trobant-me a mi mateix
regraciant
-te.

Traducció & drets lingüístics. Per al PEN, la defensa dels drets és inseparable de la tasca del traductor. Al llibre de poemes on vaig publicar aquest poema d’homenatge al meu mestre Sarsanedas també hi vaig poder publicar traduccions dels poetes que ell m’havia ensenyat a estimar: Victor Hugo i François Villon. I també hi vaig publicar la versió catalana d’aquell poema d’Enriqueta Lúnez que vaig traduir a la impensada en la cloenda del congrés del PEN del 2003.

Casa de la Cultura de San Juan Chamula, maig del 2019. Tercer dia de l’encontre sobre llengües indígenes. Aquesta tarda hem sentit l’escruixidor testimoni de Tsering Kyi sobre la progressiva substitució de la llengua tibetana pel xinès mandarí a les escoles, ara que commemorem els seixanta anys de l’ocupació xinesa del Tibet. A la nit, a l’aire lliure, davant la Casa de la Cultura fem una lectura de poemes on s’hi sent el tzeltal, el gallec, l'inuktitut...

La utopia economicista del món globalitzat voldria eliminar l’ “obstacle” de les llengües i tendir cap un món que en parlés com menys llengües millor. Conec partidaris acèrrims de l’anglès o el castellà que senzillament preferirien que totes les relacions internacionals es fessin en llengua anglesa, o que els suposats quatre-cents milions i escaig de parlants de l’espanyol no haguessin de conviure també amb l’èuscar, el wayuunaiki, el mapudungun o el didxa'za dels zapoteques. El futur que imaginen i per al qual treballen —ells i el model econòmic de la globalització sencer— és clarament distòpic per a nosaltres, partidaris de la diversitat lingüística i de la multiplicació de les traduccions. Ells pensen poder eliminar, a la curta o a la llarga, les traduccions, que viuen com un obstacle. Nosaltres volem que es multipliquin a desdir —com una de les estratègies necessàries per donar la mà als exclosos de la globalització. Caldrà, doncs, he pensat sempre, mobilitzar la nostra imaginació per definir una contra-utopia que malbarati els plans dels uniformadors.

Com es pensa una contra-utopia? Potser es pot començar pel mite, per la metàfora, per una imatge interessant. Quan vam començar a promoure la Declaració Universal de Drets Lingüístics, la poeta polonesa Wislawa Szymborska ens va donar tot el seu recolzament i ens va regalar el seu poema Pugem a l’arca.[1] Que Szymborska ens regalés aquell poema em va fer rellegir-lo sovint. Fins que un dia, en somnis, vaig veure el cel estelat i, travessant-lo, una nau que avançava galàxies a través, passejant amb alegria per l’univers. La proa solcava l’espai entre els astres, pausada, com un concert de veus.

Ho recordo ara sota la nit de Chiapas, ara que hem sentit poesia en tsotsil i en l'inuktitut, en didxa’za i en tigrinya i jo he pogut llegir la meva traducció catalana del Vayijel de l’Enriqueta Lúnez. Veig homes i dones que corren per l’estepa, per la selva, per les ribes dels deltes —del Nil, el Ganges, l’Amazones...—, per la serra de Chiapas, corren deixant enrere la torre de Babel que acaba de ser enderrocada pels déus del monolingüisme. Però no es dispersen per la terra sinó que corren tots en direcció al port i quan arriben pugen a la nova arca on Noè, pacientment, els espera. És l’Arca de Babel. Mentre hi pugen els últims ja comença a ploure. La globalització és sens dubte un diluvi que farà que més de la meitat de les llengües del món, al llarg del segle XXI, quedin sepultades sota les aigües. Però mentre el ruixat segueix creixent l’arca ja ha salpat, acollint fins i tot els parlants de llengües que tenen ja només un sol parlant... L’Arca de Babel travessa el silenci dels astres amb el seu eixordador guirigall. Perquè a bord, passejant per les cobertes superposades, o als passadissos plens de gentada de tot el món, o fins i tot en la intimitat dels camarots, tothom es dedica a la més antiga i la més bella de les ocupacions: la traducció. La traducció, que no és altra que la llengua materna de l’Arca de Babel.